Mara és una xiqueta única per als seus pares. Pensareu que és única com qualsevol filla per a uns pares, però esteu equivocats. Mara també és única per a molta gent que coneixem als seus pares. Mara és una xiqueta que necessita unes atencions diferents a la resta de xiquets, és un estel que brilla amb el mateix intensitat que la resta d'estels. Cal tenir molta força i superar proves que qualsevol de nosaltres ens costaria una gran muntanya superar. Cal tenir un espèrit de superació i de ganes de viure per transmetre l'alegria d'una vida amb Mara. Jo personalment tindria molta por per a enfrontar-me a una situació d'eixe tipus perquè no hem sentiria capaç d'ajudar i educar a una xiqueta com Mara que tan estimes, jo crec que t'afona i sols els valents poden eixir. Des d'aquets humild blog m'agradaria encoratgar a la gent que treballa amb personetes discapacitades per a lluitar per el benestar dels xiquets. Per a mi treballar amb xiquets discapacitats, necessites tindré un gran cor i ser molt valent per a que les situacions quotidianes no el superen i tenir molta seguretat en tu mateix alhora de treballar amb ells. Hem sentiria amb molta por per no saber fer les coses bé amb ells i poder fer-los mal.
Des d'aquesta tribuna d'opinió m'agradaria dir que les persones van triant en la vida les seus amistats, i que en el camí et trobes persones admirables. Persones admirables pel que fan, altres persones admirables pel que han fet i sobretot persones que lluiten per a viscam en un món millor i no en una república independiente de nuestra casa com diuen amb molta gràcia els d'Ikea. Mireu que xiqueta més guapa i la sort que té de tindre uns pares com els que té.
6 comentarios:
Un comentari com el qual acabes de fer. Diu tot de "Borrellet".
El valorar la força que representa el seguir endavant amb l´alegria que tots mereixem, ompli de satisfacció a qualsevol pare.
En una ocasió vaig dir que no podia existir cap Déu, que fora tan cruel com per a castigar a una persona/familia amb la crueltat d´una discapacitació de un fill/a, la qual anomenes destí.
Potser, ara pense que Mara tan sols podia naixer amb el destí de posseir una familia amb capacitat de donar-li l´alegria que mereix la vida.
Si existix un Déu, crec, ha escollit bastant bé, donant-nos la companyia de Mara a les nostres vides.
Però hi ha tan sols una qüestió que pense diferent a tu Borrell.
No dubtes, de segur tindries la capacitat i la força necessaria per dur endavant la vida amb una filla amb dificultats.
La vida t´ajuda molt i el voltant del teu entorn també. Per a res ens considerem superiors a ningú, simplement hem de lluitar com la resta de pares, però d´altra manera i inconvenients.
Jo desconeixia tindre aquesta força interior que a molts sorprén. També tu, Borell, estic més què segur que tens altres capacitats com ocultes i el transcurs de la vida te´ls farà vore.
24 noviembre, 2008
Aprendemos más nosotros de ellos, que ellos de nosotros. Tienen tantas cosas que enseñarnos...
"Sólo los niños pegan su nariz contra el cristal" (El Principito)
Si tienes toda la razón "anónimo", siempre estamos diciendo que no nos entienden, o no saben, o no lo saben hacer...
Son las típicas palabras de gente que no tiene experiencia en temas tan delicados,pero sí se atreve a hablar sin conocimiento de causa.
"No nos entienden", y es que nosotros no les entendemos. "No saben" y es que no sabemos explicarselo con paciencia. "No lo saben hacer", porque simplemente no les damos la opción de hacerlo.
PROYECTE TREVOL...
Me encanta.
SIMIL:
Una vez planeé un viaje a Italia, intenté aprender algo de italiano, busqué guias de viaje, hoteles y sitios de interés a visitar.
De repente el vuelo estaba apunto de despegar y de repente al llegar al destino la azafata dijo: "bienbenidos a Holanda". -Como que Holanda dije yo.
- Si en Holanda estás y ahora ya no hay vuelos a Italia dijo la azafata.
Nada este pais nuevo para mi, al principio resultó dificil, otro idioma al que no estaba acostumbrado, parajes y Hoteles que no sabia donde paraban, tube que comprar otras guias de viaje diferentes. Al principio fuí como perdido, sin rumbo.
Pronto el tiempo me dió el saber el idioma, muevos amigos que no hubiera conocido, paisajes inimaginables, que Italia no tiene.
Ahora sigo por supuesto en Holanda, está lleno de molinos de viento, tulipanes e incluso Rembrant. Y pensar que pensé que Holanda era un sitio lleno de miseria y hambruna me da verguenza.
Mientras yo sigo en Holanda solo se de Italia que la gente va y viene alardeando de sus parajes, sí, es cierto que a veces pienso como hubiera ido mi viaje a Italia.
he descubierto que no importa donde se aterice, es mas importante lo que logres hacer en tu Pais de acogida, el cual tiene mas cosas que ofrecerte de las que pensabas.
Autora:Caty Anthony.
GRACIAS POR LAS PALABRAS TAN CIERTAS.
Hola Miguel Angel:
Soy ese anónimo que no supo identificarse por problemas informáticos. Soy compañera de Óscar de la universidad; y espero ser dentro de nada maestra.
Me gustaron mucho tus palabras. Y me entraron ganas de decir algo. Bueno, veía correcto identificarme y asi lo he hecho.
Cuando puedas mira la película "Yo soy Sam", me encanta.
Espero que conserves esa esperanza y esa fuerza.
Tienes una hija muy guapa.
Ánimo.
Holla Begoña un saludo.
Ya tendré el gusto de conocerte.
Publiqué una entrevista que me hicieron este sabado en el periòdic d´Ontinyent, espero que lo leas.
Borri estic segura de que podríes pel tipus de persona que ets, et conec molt be i ho se.
Segur que nosaltres podem apendre de personetes com Mara molt més que ells de nosaltres. En breu comneçaràs la experiència de tractar amb xiquets, a partir d'ahi la teva vida mai més serà igual.
Publicar un comentario